BUTLLETÍ ELECTRÒNIC
DE LA
SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA
Setembre - Octubre 2008. Número 12
Editorial
El cercle d'Ouròboros
DE LA
SOCIETAT CATALANA DE CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTASIA
Setembre - Octubre 2008. Número 12
Editorial
El cercle d'Ouròboros
Josep M. de Sagarra escrivia el 1925: "El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donin novel·les de ciència-ficció. Aquest gran públic no és que sigui molt mirat, no és que sigui molt exigent, només demana que no l'ensopeixin; és un públic de bona fe que estima les coses del país, i que, si llegeix novel·les o històries de ciència-ficció forasteres, és perquè aquí no en fem, que si en féssim, se les empassaria com bresques." I el 1960 escrivia Rafael Tasis: "Que el gènere de ciència-ficció pugui ésser considerat, a casa nostra, com un gènere menor, al qual un novel·lista digne i conscient no pot descendir, m'ha semblat sempre un error tan perjudicial per als lectors de llibres catalans -puix que han d'anar a cercar en altres literatures allò que no els dóna la pròpia- com per als qui els escriuen."
L'entremaliadura només ha consistit a afegir "de ciència-ficció" en el primer cas, i a substituir la referència al gènere policíac pel de ciència-ficció en el segon. Però ho podrien haver escrit. En un univers paral·lel. El nostre. Un univers en què els editors de "Miasma" lamenten que no poden treure els fanzins de gènere fantàstic en català amb la mateixa regularitat que els castellans perquè no tenen prou originals. Un univers en què el premi Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, de novel·la de ciencia-ficció, l'únic a escala nacional (i nacional vol dir nacional), té una participació minsa. Un univers en què aquest mateix butlletí cada dos mesos ha de fer mans i mànigues per aconseguir un senzill relat de ciència-ficció d'una pàgina.
Altres literatures viuen el cas que els autors de ciència-ficció passen a publicar en col·leccions de literatura general, per ampliar públic, perquè les col·leccions específiques se'ls han fet petites. Nosaltres, que hem tingut col·leccions de ciència-ficció més tard que altres, vivim el cas que no podem oferir una programació regular de títols de ciència-ficció perquè ens manca producció regular d'autors de ciència-ficció, i sense una producció regular dels nostres escriptors no podem pretendre avesar el públic a conèixer-la i llegir-la; un públic imprescindible per a mantenir una col·lecció que publiqui regularment les novel·les de ciència-ficció dels nostres autors.
Oi que en diuen el cercle d'Ouròboros, d'aquella serp que es menja la cua? El problema arriba quan, com al peix de Palau i Fabre, ja no li queda cua per menjar i comença a menjar-se el clatell.
Tasis també havia escrit, el 1935: "I jo gosaria dir que, de cara als interessos culturals de Catalunya, fa tanta falta una bona novel·la de psicologia, l'obra analítica i massissa d'un Joyce o d'un Proust, com la ciència-ficció d'un Heinlein o un Bradbury i els misteris i crims presentats per Wallace o Simenon." En aquest text només hem canviat per ciència-ficció, i un parell de noms indiscutibles, la referència al "fulletonisme amb rivets de pornografia" i uns altres dos noms que citava Tasis. No excloem doncs les traduccions, necessàries, però una literatura no pot sobreviure sense una veu pròpia.
Necessitem més novel·les i contes catalans de ciència-ficció. Si més no, per a provar si val la pena continuar.
A. Munné-Jordà
L'entremaliadura només ha consistit a afegir "de ciència-ficció" en el primer cas, i a substituir la referència al gènere policíac pel de ciència-ficció en el segon. Però ho podrien haver escrit. En un univers paral·lel. El nostre. Un univers en què els editors de "Miasma" lamenten que no poden treure els fanzins de gènere fantàstic en català amb la mateixa regularitat que els castellans perquè no tenen prou originals. Un univers en què el premi Manuel de Pedrolo, Ciutat de Mataró, de novel·la de ciencia-ficció, l'únic a escala nacional (i nacional vol dir nacional), té una participació minsa. Un univers en què aquest mateix butlletí cada dos mesos ha de fer mans i mànigues per aconseguir un senzill relat de ciència-ficció d'una pàgina.
Altres literatures viuen el cas que els autors de ciència-ficció passen a publicar en col·leccions de literatura general, per ampliar públic, perquè les col·leccions específiques se'ls han fet petites. Nosaltres, que hem tingut col·leccions de ciència-ficció més tard que altres, vivim el cas que no podem oferir una programació regular de títols de ciència-ficció perquè ens manca producció regular d'autors de ciència-ficció, i sense una producció regular dels nostres escriptors no podem pretendre avesar el públic a conèixer-la i llegir-la; un públic imprescindible per a mantenir una col·lecció que publiqui regularment les novel·les de ciència-ficció dels nostres autors.
Oi que en diuen el cercle d'Ouròboros, d'aquella serp que es menja la cua? El problema arriba quan, com al peix de Palau i Fabre, ja no li queda cua per menjar i comença a menjar-se el clatell.
Tasis també havia escrit, el 1935: "I jo gosaria dir que, de cara als interessos culturals de Catalunya, fa tanta falta una bona novel·la de psicologia, l'obra analítica i massissa d'un Joyce o d'un Proust, com la ciència-ficció d'un Heinlein o un Bradbury i els misteris i crims presentats per Wallace o Simenon." En aquest text només hem canviat per ciència-ficció, i un parell de noms indiscutibles, la referència al "fulletonisme amb rivets de pornografia" i uns altres dos noms que citava Tasis. No excloem doncs les traduccions, necessàries, però una literatura no pot sobreviure sense una veu pròpia.
Necessitem més novel·les i contes catalans de ciència-ficció. Si més no, per a provar si val la pena continuar.
A. Munné-Jordà
